Unitat 2: Tractament químic de l’aigua de les piscines

2.1. DESINFECCIÓ EN CONTINU

L’aigua de les piscines ha de complir amb les característiques establertes a la normativa, pel qual s’estableixen les normes sanitàries aplicables a les piscines d’ús públic. Així aquesta aigua ha de procedir preferentment d’una xarxa d’abastament públic, i ha de ser filtrada, desinfectada i amb
poder desinfectant, i ha d’estar lliure de microorganismes patògens.

L’aigua dels vasos s’ha de renovar contínuament be per recirculació previ tractament, bé per entrada d’aigua nova. A les piscines cal fer un tractament continuat de desinfecció de l’aigua, per tal de donar-li un poder desinfectant i eliminar les matèries indesitjables (material en suspensió, amoníac i altres
components orgànics que aporten els banyistes).

Pel tractament de l’aigua s’utilitzen tractaments físics (explicats a l’anterior unitat) i tractaments químics químics. Per als químics, s’empren productes químics a partir de sistemes dosificadors que funcionen conjuntament amb el sistema de recirculació.
En el següent esquema es descriu un sistema de recirculació i tractament continu d’aigua. Aquesta es recull a través dels sobreeixidors i desguassos, dirigint-se cap al vas de compensació, on també s’incorpora aigua nova. Al vas de compensació es realitza el prefiltratge abans que l’aigua passi a les bombes impulsores, on s’hi afegeix floculant. A continuació, l’aigua travessa un filtre de sorra i es procedeix a escalfar-la. Un cop escalfada, s’hi incorpora desinfectant i corrector de pH abans de ser retornada al sistema mitjançant difusors.

2.2 DESINFECCIÓ AMB CLOR

És el sistema habitual de desinfecció per la seva facilitat de manipulació i pel seu cost. Existeixen diferents tipus disponibles:

No estabilitzats:
-Clor gas, ja poc utilitzat
-Hipoclorit sòdic, habitualment a una concentració del 15 %
-Hipoclorit càlcic
Estabilitzats:
-Àcid troicloroisocianúric (triclor)
-Dicloroisocianurat de sodi (diclor)

Pastilles de clor

2.2.1 CLOR GAS:

Té un color groguenc-verdós. Es comercialitza en cilindres metàl·lics a pressió en forma líquida. És molt pur i estable durant l’emmagatzematge. Endemés, és el métode més efectiu, però cal destacar la seva olor característica i la seva perillositat degut a la seva toxicitat i irritant.

Reacciones químicas:

El gas clor (CL₂) reacciona amb l’aigua (H₂O) per formar l’àcid hipoclorós (HClO) i l’àcid clorhídric (HCl). Llavors, l’àcid hipoclorós, (HCl) es dissocia parcialment en una solució aquosa, alliberant un ió hidrògen (H⁺) i un ió hipoclorit (ClO^–). L’ió hipoclorit és un agent oxidant fort que també contribueix a la acció desinfectant.

L’alliberament d’àcid clorhídric provoca l’acidificació de l’aigua (disminució del valor de pH) pel que s’ha de corregir. Amb aquesta fòrmula, es dosifica per depressió, per evitar fuites i s’injecta diluït al circuit de recirculació.

Dossificadors de clor gas

2.2.2 HIPOCLORIT SÒDIC

Compost conegut com lleixiu o clor líquid, és la fòrmula més utilitzada de l’hipoclorit, degut a la facilitat per dontrolar i dosificar al ser un a solució aquosa. Té una olor molt característica a lleixiu i normalment es comercialitza a una concentració de clor actiu de 15%. El seu emmagatzematge fa que s’evapori i perdi concentració.

Dossificadors de clor líquid

Evolució de la concentració del Clor actiu (g/L) en funció del temps (dies) a 10 i 20ºC

En aquest gràfic es pot observar que la degradació del clor és més lenta a una temperatura de 10ºC en comparació amb 20ºC. Aquest fenomen s’explica perquè, a temperatures més baixes, els processos químics que intervenen en la descomposició del clor es redueixen considerablement, alentint la seva degradació. Això fa que la seva concentració es mantingui durant més temps, augmentant la seva eficàcia com a desinfectant. En canvi, a temperatures més altes, la velocitat de descomposició del clor s’incrementa, provocant una disminució més ràpida de la seva concentració i, una menor eficàcia desinfectant.

L’hipoclorit sòdic (ClONa) es dissol en aigua i forma àcid hipoclorós (HClO), que és el principal agent desinfectant. Aquest compost és crucial per a la seva efectivitat en la desinfecció d’aigües. A més, durant aquesta reacció també es genera hidròxid de sodi (NaOH), que augmenta el pH del medi, fent-lo més bàsic.

L’àcid hipoclorós (HClO) format es dissocia parcialment en:

Ió hidrogen (H⁺), que acidifica el medi.
Ió hipoclorit (ClO⁻), que també actua com a desinfectant, però és menys efectiu que l’HClO.

Un aspecte clau és que l’alliberament d’hidròxid de sodi (NaOH) basifica el medi (augmenta el pH). Això pot reduir l’eficàcia del desinfectant, ja que a pH més alts predomina el ClO^–, que és menys potent que l’HClO. Per aquesta raó, el pH de l’aigua s’ha de corregir mitjançant un reductor de pH, que s’afegeix habitualment amb una bomba dosificadora al circuit de recirculació de l’aigua.

2.2.3 HIPOCLORIT CÀLCIC

És un producte sòlid de color blanc –granulat o pastilles- i d’olor característica a clor. Es comercialitza pur amb una riquesa de clor actiu del 70% o impurificat amb clorur o hidròxid de calci amb menor contingut en clor.

L’alliberament de l’hidròxid de calci (Ca(OH)₂) provoca la basificació de l’aigua (augment del valor de pH). D’altre banda la incorporació d’ions calci provoca un augment de la duresa. Es pot addicionar prèvia dissolució del producte amb bombes dosificadores o bé directament en forma sòlida.

2.2.4 CLORCIANURAT O CLOR ORGÀNIC

Són productes sòlids de color blanc –granulat o pastilles- i d’olor característica a clor. Es comercialitzen dos productes principalment:
– Àcid tricloroisocianúric (88-90% riquesa clor actiu)
– Sal sòdica de l’àcid tricloroisocianúric (65% riquesa clor actiu).

L`àcid és més ric en clor actiu, però és de dissolució lenta, pel que és més adient per tractaments de manteniment. La sal sòdica és molt més soluble i adient en tractaments ràpids o de xoc. No provoquen modificacions remarcables de pH ni de la duresa de l’aigua.

Alliberen àcid isocianúric, el qual actua com a estabilitzador de l’àcid hipocloròs evitant la seva degradació pels raigs UV i per les altes temperatures. Segons el D 95/2000 i RD 742/2013 la concentració màxima d’aquest producte és de 75 ppm, pel que cal controlar-lo diàriament amb els novells de clor.

Són relativament estables en condicions d’emmagatzematge correctes (lloc fresc i sense humitat) i l’addició al circuit de recirculació s’ha de fer amb un dosificador de pastilles.

2.2.5 REACCIONS DEL CLOR EN L’AIGUA

La quantitat de cada producte en l’aigua dependrà tant de la temperatura com del pH.
En augmentar la temperatura de l’aigua s’afavorirà la hidròlisi del HClO i la formació de ClO^–. A les temperatures ordinàries de l’aigua la ionització de l’àcid hipoclorós és una reacció reversible instantània. El sentit d’aquest reacció es troba dirigit per la concentració d’ions hidrogen, és a dir pel pH. Per tant es pot dir que segons el pH de l’aigua s’obtindran percentatges diversos de HClO i ClO^–.

L’àcid hipoclorós (HClO) té major poder oxidant i bactericida que l’ió hipoclorit (ClO^–), pel que s’ha de tenir molt en compte el pH per tal d’aconseguir una desinfecció més eficient.

L’eliminació de bacteris i altres microorganismes disminueix, per tant en augmentar el pH. Així per exemple en l’interval de pH 7-8, la velocitat de destrucció disminueix unes 5 vegades al passar de pH 7
a pH 8, pel que per mantenir el mateix ritme de destrucció de bacteris la concentració de clor s’ha de mantenir 5 vegades més alta.

El fet de que la concentració de HClO disminueixi en augmentar el pH no suposa que disminueixi el clor lliure, sinó que la velocitat de reacció és menor.

Al següent gràfic es mostra el percentatge de distribució de HClO i ClO^– (fraccions expressades en clor lliure) a diferents pH i a una temperatura de 20ºC. Entre pH 6 i pH 9.5 hi ha un equilibri entre l’àcid hipoclorós sense dissociar i el dissociat. Per a pH major de 9.5 està pràcticament tot l’àcid hipoclorós dissociat en ió hipoclorit

% efectivitat desinfectant: a menys pH, més efectivitat

2.2.6 DEMANDA DE CLOR I “BREAKPOINT”

En incorporar clor a l’aigua reacciona amb les substàncies que conté, quedant menys clor disponible per a actuar com a desinfectant. Entre aquestes substàncies destacar el manganès, el ferro, els nitrits i diferents matèries orgàniques que produeixen compostos clorats que poden causar males olors i gustos desagradables.

Una altre substància present en l’aigua i que reacciona amb el clor és l’amoníac, que donarà com a resultat les anomenades cloramines, amb menor poder desinfectant que el clor. Si es continua afegint clor de manera que reacciona amb totes les substàncies presents, arribarà un moment en que el clor sobrant apareixerà com a clor residual lliure, que és el que realment actua ara com a agent desinfectant. El clor present en l’aigua tractada que es coneix com a “clor residual”, pot presentar-se com a “clor residual lliure” o com a “clor residual combinat”. El clor residual lliure està constituït essencialment per l’àcid hipoclorós i l’ió hipoclorit mentre que el clor residual combinat el formen generalment les cloramines.

Per a que el clor residual lliure estigui present en un aigua tractada amb clor després del suficient temps de contacte, és necessari afegir una dosis de clor el suficientment elevada, fet que es coneix com “cloració al breakpoint”. Així el clor oxidarà totes les substàncies oxidables, es combinarà, destruirà i eliminarà altres, com per exemple les cloramines, i després de tot encara quedarà excés de clor residual lliure. La dosi de clor a la qual comença a aparèixer clor lliure residual és l’anomenada dosis de breakpoint.

Teòricament en una aigua totalment pura en anar addicionant clor, la concentració residual mesurada seria igual al clor incorporat. Però això no succeeix en les aigües normals que circulen per canonades artificials. En aquestes, en anar addicionant clor i després d’haver-se oxidat les diferents substàncies presents i formant les cloramines, si mesurem el clor residual s’observarà que és inferior a l’addicionat, arribant inclusivament a un punt en que en lloc d’anar augmentant la concentració de clor residual, aquesta disminueix. L’explicació d’aquest descens es justifica pel fet que un cop formats els diversos derivats orgànics del clor i les cloramines, arriben a destruir-se mitjançant l’addició de més clor, formant-se altres compostos. Quan s’han destruït aquests compostos comença a aparèixer el clor residual lliure, i a mesura que s’afegeix clor a l’aigua, augmenta la concentració de clor residual lliure, podent subsistir a la vegada una petita quantitat de clor residual combinat, degut a compostos que no han estat destruïts totalment.

Clor residual: Fracció de clor afegit que conserva les seves propietats desinfectants.
Clor residual lliure: Quantitat de clor present a l’aigua en forma d’àcid hipoclorós o hipoclorit.
Clor residual combinat: La quantitat de clor present a l’aigua en forma de cloramines o altres compostos orgànics de clor.
Clor residual total: La suma del clor residual lliure i del clor residual combinat.
Demanda de clor: La diferència entre el clor afegit i el clor disponible residual.

2.3 DESINFECCIÓ AMB PRODUCTES NO CLORATS

Existeixen altres opcions de desinfecció contemplades diferents a l’ús de clor o en el seu cas que poden complementar-ho, com poden ser:

Brom
Ozó
Oxigen actiu

2.3.1 BROM

Normalment es comercialitza com 3-brom-1-clor-5,5 dimetil hidantoïna:

La influència del pH sobre la dissociació de l’àcid hipobromòs és molt diferent al cas de la dissociació de l’àcid hipocloròs. A pH 8 la concentració de l’àcid hipobromòs encara és del 83%. Per tant, a diferència del clor que segons el pH varia molt la seva concentració, en el cas del brom, la variació és menor.

Diferencies entre les característiques del clor i del brom

En aquest cas i de manera anàloga al clor, l’àcid hipobromòs te més poder oxidant i desinfectant que l’ió hipobromit.

L’àcid hipobromòs també es combina amb al matèria orgànica de l’aigua formant les bromamines, però amb l’avantatge de que no són tan irritants com les cloramines i tenen un major poder desinfectant.

És un producte estable en condicions d’emmagatzematge correctes i es dosifica mitjançant dosificador amb regulador de cabal.

2.3.2 OZÓ

Com que l’ozó es un compost altament tóxic pels microorganismes, aconsegueix un nivell de desinfecció òptim sense produir residus.

Aquest però durà ,molt poc temps i no es pot emmagatzemar, degut a que es transforma en oxigen de nou molt ràpid. Per aquesta raó entre d’altres, és un métode complex d’incorporació a l’aigua, el que fa que que es necessiti la producció de gas ozó in situ i calen equips que generen descàrregues elèctriques intenses i just en aquell moment l’energia transforma l’oxigen en ozó.

L’ozó dura molt poc temps i no es pot emmagatzemar, ja que es transforma ràpidament en oxigen. Per aquest motiu, entre d’altres, un mètode complex on per incorporar-ho a l’aigua s’ha de produir in situ, mitjançant equips especials que generen descàrregues elèctriques intenses. Aquestes descàrregues proporcionen l’energia necessària per transformar l’oxigen en ozó en el moment en què es requereix.

Un cop feta l’ozonització (ozó passa a l’aigua per un procés de contacte (bombolleig)), cal treure’l perquè a l’aigua de bany no pot haver-n’hi, llavors, cal dosificar clor per mantenir un nivell residual de desinfectant.

Esquema del generador d’ozó

Cal tenir en compte, que l’eficàcia relativa dels diferents desinfectants que es poden utilitzar en la desinfecció de l’aigua, a igualtat de factors tan importants com el pH i la temperatura, és molt diferent, sent el clor un dels més efectius, després de l’ozó . Al següent gràfic es mostren aquestes diferències:

2.4 ALTRES TIPUS DE DESINFECCIÓ: FISICO-QUÍMICA

2.4.1 RAIGS ULTRAVIOLETA

S’utilitza llum ultravioleta a una longitud d’ona de 254 nm. Entre el avantatges podem citar els següents:

No agrega productes químics.
Els equips són petits, modulars, fàcils d’instal·lar i d’utilitzar.
Un equip de potència 40W pot tractar uns 460 l/h (1 any).

La radiació ultraviolada, destrueix l’ADN, és a dir, el material genètic dels microorganizmes, els quals moren, fent que l’aigua quedi desinfectada.

Entre els inconvenients de l’ultraviolat podem citar els següents:
Aquest métode no té efecte residual (actiu), requereix aigües poc tèrboles, neteges periòdiques de l’equip. Les hores de funcionament són limitades després de la inactivació de la làmpada. Els recavis són costosos i implica un elevat consum elèctric.

El sistema consta d’una càmara de radiació UV, amb una o més làmpades UV instal·lades en l’interior de tubs protectors de quars en contacte amb l’aigua, sensors i un armari elèctric per a alimentació i control del sistema.

Aquest sistema, té l’avantatge de no crear clor combinat (cloramines), la disminució de l’ús del clor i l’estalbi d’aigua i producció tèrmica.

Imatge de làmpada de ultraviolat

Aplicacions:

Desinfecció: 200-300nm (òprima entre 200-265 nm)
Desozonització: 200-300 nm (òptim 250nm)
Decloramiació: 200-400 nm (òptim 245-290 i 360 nm)

2.4.2 CLORACIÓ SALINA

És una electròlisi salina per a produir clor in situ sense necessitat d’emmagatzemar clor líquid a partir de sal cristal·litzada en concentracions baixes de 3-6 g/l en dissolució.

L’equip està constituït per elèctrodes metàl·lics, que generen una diferències de potencial elèctric que fa que les molècules de la sal NaCl es carreguin i trenquin generar d’altres combinacions químiques.
Els elèctrodes es situen a les canonades de retorn on hi hauria el punt d’injecció de clor líquid.

2.4.3 TEMPERATURA (APLICABLE A ACS)

Molts tractaments de xoc de contra Legionella es fan augmentant la temperatura de la instal·lació a més de 70ºC, i a més com a mesura preventiva també és eficaç a més de 55ºC.

Entre el avantatges podem citar els següents:
– No agrega productes químics
– És altament inespecífic, no hi ha problemes de resistència
Entre els inconvenients podem citar els següents:
– No te efecte residual
– El tractament és discontinuat
– Pot se perillós pels usuaris de les instal·lacions
– Gran consum energètic

2.4.4 MICROFILTRACIÓ

S’utilitzen sistemes amb filtres de partícules amb diàmetre de porus molt petit (<0.35 micres) per tal de retenir els microorganismes.
Entre el avantatges podem citar els següents:
– No agrega productes químics
– És altament inespecífic, no hi ha problemes de resistència
Entre els inconvenients podem citar els següents:
– No te efecte residual
– Requereix aigües poc tèrboles
– Requereix neteges periòdiques de l’equip
– Aplicable a volums petits.
– Cost elevat

Esquema de sistema de microfiltració

2.5 ALTRES TRACTAMENTS

Existeixen altres tractaments químics que es realitzen i que són complementaris als de desinfecció per tal
d’eliminar altres factors que afecten el bon manteniment de l’aigua.

Algues
Incrustacions
Control de pH

2.5.1 ANTIALGUES

Incorporació a l’aigua de diferents tipus de compostos per tal d’impedir el creixement de les algues. Són més freqüents en piscines que reben un impacte de la llum del sol de forma continuada.

S’ha d’aplicar de forma controlada i només si és estrictament necessari.
Sovint amb millores en el sistema d’aplicació del desinfectant o de recirculació (fer
desaparèixer zones mortes) del vas eliminem la possibilitat de creixement d’algues.
Molt important fer-ho abans d’omplir els vasos, escampant per totes les superfícies.

2.5.2 ANTIINCRUSTANT

Les aigües més dures aporten una major quantitat de calç en forma de carbonats que són els responsables de la precipitació o incrustació:

Cal controlar la incrustació a la sorra dels filtres ja que provoca una colmatació de la massa filtrant i redueix l’eficàcia del filtratge.
També afecta a les altres parts del sistema hidràulic de la piscina com bombes, conductes, impulsors, plaques de bescanvi, etc..
Existeixen sistemes de tractament previ de l’aigua amb resines que eliminen o redueixen la càrrega calcària de l’aigua d’entrada minimitzant aquests efectes.

2.5.3 REGULADOR DE pH

Com ja hem explicat anteriorment el pH és un factor molt important a l’hora de mantenir un poder de desinfecció correcte.

Existeixen dos tipus de productes per regular el pH:
– Reductor de pH
– Augmentador de pH
Aquests productes s’afegeixen al circuit de recirculació i en continu, igual que el desinfectant.

Per augmentar el pH, s’utilitza: Carbonat de sodi, Bicarbonat de sodi o sosa.

Per disminuir el pH s’utilitza: Àcid crlorhídric (salfumant), àcid sulfúric, diòxid de carboni i bisulfat sòdic.

S’ha d’anar amb compte quan s’utiltzaen minoradors de pH, degut a que al reaccionar amb dessinfectant clorat, genera clor gas.

2.6 PRODUCTES QUÍMICS I LÍMITS DESINFECTANTS

2.6.1 LLISTA BACTERICIDES-ALGUICIDES

2.6.2 LLISTA MODIFICADORS DE PG

2.6.3 LLISTA COAGULANTS I FLOCULANTS

2.6.4 LÍMITS DESINFECTANTS

2.7 CONTROL CONTINU AMB SISTEMES AUTOMÀTICS

Els equips conjunts de mesura, regulació i dosificació de reactius permeten una ràpida correcció en cas de diferència entre el valor mesurat i el valor de consigna. En aquest cas el regulador connecta la bomba dosificadora (productes líquids) o l’electrovàlvula (productes sòlids). La connexió a un traçador gràfic dels paràmetres d’interès, el que permet un registre en continu.

Tot i que la instal·lació d’aquests equips la realitza el fabricant, el tècnic responsable ha de ser capaç de:

Programar i modificar consignes
Mantenir netes les bombes, els injectors i els elèctrodes
Calibrar els sensors amb els patrons corresponents

Aquest sistema analitza l’aigua de recirculació de la piscina (provinent del vas de compensació), derivant una petita part cap al sistema analític, on després de ser filtrada, passa a uns vasos que contenen els elèctrodes o la cel·la amperomètrica que fa les mesures analítiques.
El resultat es llegeix en forma digital a la pantalla o bé les dades es poden traspassar a un ordinador.

En funció del valor obtingut i del valor de consigna, es modifiquen les condicions de funcionament de la
bomba dosificadora o de l’electrovàlvula que regulen la dosificació del desinfectant i/o del corrector de pH, els quals s’incorporen al circuit de l’aigua de retorn al vas, un cop filtrada la totalitat de l’aigua que recircula.

Existeixen diferències entre la lectura automàtica i la lectura manual mitjançant tests colorimètrics, com que el paràmetre mesurat no és el mateix en ambdós sistemes. Mentre que al manual es llegeix el clor lliure (format per la suma de l’àcid hipoclorós i l’ió hipoclorit), a l’automàtic la lectura correspon només al clor lliure actiu, és a dir l’àcid hipoclorós, la fracció del qual variarà segons el pH, però sempre serà inferior.

Els mètodes en què es basen les analítiques són diferents: potenciometria i colorimetria. Per tant, poden donar diferències significatives. A més existeixen força diferències entre els punts de mostreig. La lectura automàtica pren una mostra de l’aigua del vas de compensació, que conté l’aigua recirculada del vas més l’aigua nova aportada.

Així doncs és necessari:

Calibrar periòdicament tant els elèctrodes del sistema automàtic com el fotòmetre amb patrons adients.
Contrastar els resultats obtinguts pels dos mètodes d’una mateixa mostra: Per això s’analitzarà amb el fotòmetre una mostra d’aigua agafada de la purga dels vasos que contenen els elèctrodes del sistema automàtic. Així verificarem que el sistema automàtic està ben ajustat.
En cas de divergències importants, la lectura manual al vas és la que ens donarà la informació més real de la situació per tal d’exposar els valors al públic. La lectura electrònica serveix bàsicament per la regulació automàtica dels productes.

2.8 Accions

2.8.1 CLORACIÓ

Objectiu:

Controlar l’aparició d’alguns gèrmens (bacteris, virus, fongs, etc) que poden sobreviure en una aigua clorada.
Reduir i fins i tot eliminar el nivell de clor combinat que hi ha a la piscina.

Funcionament:

Consisteix en augmentar molt la concentració de clor lliure durant unes hores, fins a uns 10 ppm. Sempre sense la presència de banyistes.

Inconvenients:

Implica la formació de productes secundaris (compostos clorats orgànics, haloforms, etc.)
PER TANT, ÉS UNA OPERACIÓ QUE S’HA DE REALITZAR EXCEPCIONALMENT

2.8.2 REDUCCIÓ DE CLORAMINES

Causes:

Nombre excessiu d’usuaris;
Higiene insuficient;
Filtració deficient;
Filtració mal dimensionada.

Reducció:

Disminuir les restes orgàniques en el vas i limitar el nombre de banyistes (obligació de dutxar-se i neteja sovint dels vasos);
Extremar la filtració i millorar la qualitat i freqüència dels rentats;
Renovar diàriament un percentatge de l’aigua del vas.

Cal destacar que una aportació important de clor no disminueix la concentració de clor combinat.

2.8.3 PROBLEMES AMB ALGUES

Tractament:

Parar el filtre;
Ajustar pH entre 7.2 i 7.6;
Efectuar una cloració de xoc;
Afegir un algicida i un floculant en el cas d’enterboliment de l’aigua (l’algicida sols té funció preventiva);
Raspatllar el vas intensament;
Al cap d’unes hores enviar la brutícia al desguàs, amb el netejafons;
Filtrar.

Imatge abans i desrpés del tractament per algues

2.8.4 PROBLEMES D’INCRUSTACIONS

Tractament (filtració en marxa):

Ajustar la duresa càlcica de l’aigua, quan sigui possible;
Ajustar l’alcalinitat;
Mantenir pH entre 7.2 i 7.6;
Flocular, en cas de filtre de sorra;
Afegir un anticalcari a l’aigua.

Imatge d’incrustacions a la línia de la superfície de l’aigua

2.8.5 PROBLEMES DE CORROSIÓ

Previsió i manteniment

Mantenir l’aigua químicament equilibrada;
No combinar metalls incompatibles;
Mantenir, si és possible, el TDS per sota de 200 ppm.

2.8.6 PROBLEMES AMB COLORACIONS

Causa:

Alta concentració d’algun compost metàl·lic o matèria orgànica

Tractament (piscina tancada)
– Ajustar pH entre 9 i 10 (precipitaran els compostos metàl·lics);
– Efectuar un tractament de xoc;
– Flocular;
– Enviar la brutícia al desguàs amb netejafons, al cap d’unes hores;
– Ajustar pH entre 7.2 i 7.6, quan l’aigua s’hagi recuperat.

2.8.7 PROBLEMES D’ENTERBOLIMENT

Tractament: